La Història de la Linda

Linda va arribar a les nostres vides com un raig de llum enmig de la foscor. Des del primer dia, vam saber que era especial .

Linda era la meva gossa, una barreja de pastor alemany i mastí , grandollona amb un cor tan gran com ella mateixa. Per mi, era la gossa més bonica que mai havia conegut; la seva personalitat era única. Sempre estava alegre, juganera i desbordava afecte per on passava. Era impossible no enamorar-se'n perdudament.

Quan Linda va arribar a la meva vida, jo ja tenia Otto , un cadell de pastor alemany que, a mesura que creixia, mostrava comportaments cada vegada més reactius a causa de les seves inseguretats. Sabia que l'havia d'ajudar, però no tenia prou coneixement... Així que vaig decidir formar-me en conducta canina. Tot i els meus esforços, no vaig aconseguir reconduir-ho completament. Va ser llavors quan vaig comprendre que Otto necessitava un referent, un gos segur i equilibrat que li mostrés el camí.

Uns amics em van parlar de Linda. Ella estava en una protectora; la seva família anterior no la podia cuidar i l'havien deixat allà, com qui es desfà d'un parell de sabates que ja no necessita. Tot i que no aconsegueixo entendre com algú pot abandonar un ésser tan especial, no és moment de parlar sobre la moralitat d'aquestes accions...

Vaig portar Otto a conèixer Linda. Des del primer moment, es van emportar de meravella. Linda irradiava equilibri i seguretat, justament allò que Otto necessitava. Recordo que era Nadal quan la vaig veure per primera vegada, i no la vaig poder deixar en aquesta gàbia freda i bruta. Aquell mateix dia, la vaig portar a casa.

Linda semblava no estar acostumada a dormir en un llit; probablement sempre havia dormit a terra. Aquella primera nit, li vaig prometre que mai més no ho tornaria a fer, que sempre tindria una família que l'estimaria profundament i no l'abandonaria mai... i vaig complir la meva promesa.

Des d'aquell moment, les nostres vides van canviar per sempre. Linda es va convertir en la nostra companya fidel, sempre agraïda, plena d'energia, i, el més important, la millor mestra per a Otto. La seva presència no només va transformar la vida d'Otto, sinó també la meva, ensenyant-nos a tots dos el significat veritable de l' amor incondicional.

Linda es va adaptar perfectament a la seva nova vida, a la casa i als nostres horaris. El vaig ajudar a acostumar-se a pujar al cotxe, però era tan intel·ligent que ho aprenia tot a l'instant.

Vam anar a classes de propiocepció , on ja assistia amb Otto. Linda brillava a cada sessió; li encantava treballar, enfocar-se en mi i seguir les meves ordres. Realitzava tots els exercicis a la perfecció, sempre movent aquella cua tan bonica i ploma que tenia. Allí també socialitzava amb altres gossos, i el fascinava jugar, especialment amb els cadells. Tenia un instint maternal innat, cuidava els més petits amb una dolçor que no es podia ensenyar, fins i tot els protegia d'altres gossos. Hauria estat una mare increïble.

Quan arribava a casa després de treballar, la Linda em rebia amb una alegria contagiosa. Sempre portava alguna cosa a la boca com a regal, des d'un coixí fins a un drap que trobava a la cuina. Crec que aquesta era la seva manera de dir-me que m'estimava , compartint amb mi els seus petits tresors.

Linda també era una gran amant del bon menjar. Sovint s'asseia al costat de la taula, esperant pacientment (o no tant...jejeje) que un trosset caigués a terra, com si fos pura casualitat. La seva mirada, plena d'esperança i tendresa, feia impossible no compartir-hi res.

Les passejades amb Linda eren pura felicitat. Corria darrere els rastres, es rebolcava a l'herba fresca del matí i gaudia banyant-se als tolls de fang amb una alegria desbordant. Otto, sempre al seu costat, trobava a Linda una guia i un suport constant . Amb ella va aprendre a relaxar-se i gaudir també d'aquells moments a la muntanya.

Marxàvem tots tres a la furgoneta a descobrir llocs nous. Bufona sempre anava davant, obrint camí, mentre Otto i jo la seguíem, disposats a acompanyar -la fins a la fi del món . Un dels nostres llocs favorits era un mirador a prop de casa que Linda va descobrir. Des d'allà, podíem contemplar la bellesa de la natura. Sovint anàvem a veure el capvespre, seiem tots tres i gaudíem de la nostra companyia en silenci. Eren moments de pau i connexió, on tot semblava perfecte.

Desafortunadament, el passat 27 d'abril de 2024 , Linda es va perdre. Va ser darrere d'un cabirol, com feia sovint. Otto i jo esperàvem que tornés, exhausta com sempre, per seguir el nostre camí. Però aquell dia no va tornar.

Amb l'ajuda incondicional de la meva parella, la meva família i amics , la busquem per tot arreu durant uns quants dies, incansablement. A les nits, posava un frontal a Otto i sortíem a recórrer tots els camins, trucant-la, esperant que Otto detectés el seu rastre... Però tot esforç va ser en va; no la vam poder trobar. Fins i tot vam crear un grup de rescat amb més de 50 persones que es van oferir de manera completament altruista per ajudar en la seva recerca ( a qui estaré eternament agraïda ). Però Linda no va aparèixer. No hi va haver senyals, ningú la va veure, ni vam sentir cap so... Mai més va tornar .

La seva absència ha deixat un buit immens a les nostres vides. Otto i jo la trobem a faltar cada dia... Però Linda també ens va deixar un llegat d'amor i records inoblidables.

Linda va ser molt més que una mascota ; va ser la nostra família, la nostra amiga, germana, guia, i el meu confident en els moments més difícils. Ella va ser qui m'oferia la seva estima quan més ho necessitava, i va ser una font inesgotable d'amor. El seu esperit segueix viu a cada racó de les nostres vides , i encara que la seva absència fa mal, el seu amor ens acompanya sempre .